L' esoterisme

Què és el pensament esotèric?

Hola amics i amigues, 

Aquest és el primer article del blog “Pensaments Esotèrics” i és el nostre desig que les seves reflexions us siguin d'interès i ben útils.

Arran del títol, ens podem preguntar: Per què esotèrics? Què vol dir esotèric?

Primer de tot cal analitzar la seva arrel etimològica d’origen grec que es divideix en tres parts:

• “Eso” que vol dir  “dins, interior”

• “er” que és un sufix comparatiu,  “contrastar”

• “ikos” que vol dir,  “en relació a ...”

Esotèric per tant és un adjectiu que fa referència a l‘aspecte intern del nom al qual acompanya. És a dir, és aquella qualitat que -quan es relaciona amb un tema- en desvetlla el seu significat ocult, subjectiu. En canvi allò Exotèric, és la qualitat que relacionada amb el mateix tema posa en evidència el seu significat més evident, objectiu.

És per això que sovint el món esotèric s’associa a grups escollits i reduïts ja que per accedir-hi primer caldrà acceptar que les evidències superficials i concretes d'aquest tema sovint són símbols on s'oculten causes o significats més profunds.

Fixem-nos en un exemple per entendre-ho millor, imaginem un home senzill de ment pràctica que està confós, disgustat, i l’amic, que el veu preocupat, se li apropa i li diu:

• Tranquil home, que quan escampi la boira ho veuràs tot més clar.

• Què ..., què vols dir tu ara amb això? Quina boira? De què parles? Però què no saps què m'ha passat? (li respon tot sorprès.)

L’home, que des de la seva lògica, està totalment condicionat per la seva realitat externa, per allò que ell considera culpable del seu mal estat, és incapaç de veure la doble lectura que amaguen les paraules de l’amic; és incapaç de percebre el significat superior de la frase. Un significat que el podrien relaxar i fer-lo més lliure per pensar i ser més conscient de la seva realitat interna, la veritable causa del que li succeeix.

L'actitud d'aquest home no és ni més bona ni més dolenta senzillament és així i passa sovint, hi ha diferents formes de percebre la “realitat”, i entre els dos extrems, l'abstracte i el concret, hi ha infinitat de matisos. 

Analitzem-ho breument a través d'un altre exemple molt significatiu: “la idea de Déu”

Sabem que gran part de la humanitat i la seva cultura religiosa té la idea que Déu és quelcom extern, “el Déu del Cel”, un misteri molt llunyà que no l'hi pertany conèixer, una fe cega que no es pot raonar, i fer-ho seria una violació, un pecat, una ofensa a aquesta imatge establerta de Déu. 

Des d’aquest punt de vista, l’home només pot apropar-se a Déu des del sentiment i el respecte o/i la por que li genera un Déu totpoderós i misteriós i com aquest ha sigut el vincle que s'ha mantingut amb Ell durant milers d'anys, aquesta és la realitat predominat. Segurament en el seu moment aquesta relació va ser molt necessària, però, ara per ara, només és una creença que impedeix pensar a Deu d'una altra forma.

Però si ens n’allunyem formulant un altre tipus d'idees com “l'ésser humà és essencialment un déu”o “Déu viu en el teu Cor”, estem plantant la llavor que ens permetrà desenvolupar un Déu més profund, esotèric, no tant per allò que el nostre entorn o tradició pensa i sent d'Ell, sinó pel que sentim o pensem d'Ell des del nostre propi estat intern, essència o Cor.

I aquesta és la clau de volta del pensament esotèric: l’actitud del pensador que és capaç de relacionar un tema concret amb la seva necessitat interna, més abstracta, a fi de crear una major harmonia entre les dues realitats o mirades sovint allunyades: la interna i l'externa.

La imaginació, una de les eines més importants
per conèixer la realitat interna. 

David C.M